dimecres, 30 de novembre del 2016

ANY 2013: NO TINGUEU POR

En el relat de la infància de Jesús segons l’evangeli de Lluc, veiem l’ escena coneguda i entranyable de l’Anunciació als pastors. A mi em captiva especialment com comença el discurs de l’àngel: “No tingueu por”.  Lluc fa que els pastors, que en aquell moment eren un grup social molt rebutjat i menystingut per les instàncies oficials del judaisme, siguin els primers destinataris de la Bona Notícia del missatge de Jesús. El primer que els diu l’Àngel, que parla en nom de Déu és que no tinguin por.

La figura de Jesús, el seu missatge, la seva vida, el seu testimoni són per a tota la humanitat un missatge d’esperança, de confiança en les possibilitats de l’ésser humà. No cal ser creient per entendre i acceptar això. Jesús posa en valor la persona i les seves capacitats, anima els qui passen un mal moment, valora des possibilitats de les persones per sobre de les seves mancances, confia plenament en la bondat interior de cadascú, malgrat s’hagi equivocat en les seves accions. Per això l’anunci als pastors comença dient: “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria” (Lc 2,10) el missatge de Jesús, basat en l’amor, en el perdó es un missatge que ressona a alegria enmig d’una societat marcada per la incertesa i la manca d’esperança.

No tenia molt de temps per a fer el pessebre i volia estrenar les figures d'en Pere Catà que representen uns pastors esporuguits per la presència de l'Àngel. Vaig pensar que les paraules de l’Àngel van adreçades a totes les persones de bona voluntat, van adreçades també a nosaltres. No estem passant un bon moment. La precarietat en que estan vivint moltes persones i la manca d’horitzons clars, ens situen en un ambient de por i d’inseguretat. Necessitem que algú ens digui que podem superar els mals moments, que algú ens animi a seguir caminant sense por, amb confiança en les nostres possibilitats, tant personals com col·lectives.


Per Nadal celebrem el naixement d’algú que ha aportat al món un missatge d’esperança, de confiança en la persona. Els antics celebraven aquests dies el solstici d’hivern, i festejaven que la llum del sol començava a guanyar la foscor de la nit. Simbolismes paral·lels, en el fons. En la foscor en la que de vegades ens instal·lem necessitem que algú ens digui que es camina millor sense por, que cal ser agosarats i anar endavant malgrat la boira, que de les ensopegades ens podem tornar a aixecar... per això cada any celebrem el Nadal.

ANY 2010: HI ANAREN DE PRESSA


Vaig imaginar el naixement de Jesús al costat de casa. En els baixos d'un garatge. M'ho va inspirar la novela Nadó, de Ramon Surinyach, qui l'any 1933 situava en el seu barri la Bona Nova del naixement de Jesús. 

La voluntat d'apropar el relat del Naixement a la nostra realitat quotidiana és el que ha mogut els artistes de totes les èpoques a l'hora de representar el naixement de Jesús. Aquest misteri de l'encarnació de Déu, té la mes viva expressió en el pessebre, i especialment en el pessebre que vol ser una presència.

El pessebre, seguint el que ens ensenyà J.M. Garrut, no és una commemoració del Naixement, ni tan sols una representació. El pessebre és una presència. Fer present el Naixement enmig de la nostra societat. fer-lo present al menjador de casa, a l'aula de l'escola o on sigui. No podem caure en falsos rigorismes històrics a l'hora de pensar el pessebre. El pessebre és una expressió simbòlica d'uns relats (els evangelis de la infància) que ja de per si en son de simbòlics.

Vaig imaginar la frase de l'evangeli de Lluc on diu que els pastors hi anaren de pressa (Lc 2, 16). He posat una colla de veïns i veïnes anant a veure l'Infant. He volgut posar-hi el meu pare (que va morir uns mesos abans) i la meva mare, acompanyant-lo, com tantes vegades, amb la cadira de rodes.

Les figures són de l'Ester Font i la Laura Baldrich, tan adequades per la seva senzillesa i aire contemporani.

dimarts, 29 de novembre del 2016

ANY 2008: Nit de Nadal



La Farga és una revista que editen les persones residents al Centre de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac de la Barceloneta. És un centre per a persones sense llar, amb diferents projectes, el més emblemàtic dels quals és el CEL, Centre d'Estada Limitada per a persones sense llar convalescents d'alguna malaltia, operació, etc. Es un centre únic a Barcelona, i al meu entendre exemplar en la seva filosofia i forma d'acompanyar els residents.

Em fa una mena de goig especial, i d'emoció alhora, veure publicada en aquesta revista una fotografia del pessebre que vaig fer per participar a la XII Biennal del Pessebre català que es va celebrar a Tarragona el Nadal de 2008. El pessebre estava dedicat a les persones sense llar i intentava fer evident el contrast entre el Nadal dels uns i el Nadal dels altres.

El pessebre, no és cap meravella tècnicament -com tots els meus- malgrat tot, sempre que faig pessebres com aquest he vist que no deixen indiferent a ningú. Necessitava la figura d'una persona sense sostre que li vaig demanar al Joan Colomé.

Són pessebres que conviden a parlar i a pensar, ja sigui del Nadal ja sigui del pessebre i del pessebrisme. N'hi ha que diuen que això no és pessebre, d'altres dubten si s'hauria d'exposar en una Biennal de pessebres, d'altres aplaudeixen la idea d'actualitzar el missatge, d'altres callen i en privat em diuen que els ha commogut, d'altres... Us asseguro que mai quan faig un pessebre clàssic tinc tant de feedback amb el públic.

Crec en un pessebrisme que parli també al món del segle XXI, en un llenguatge del segle XXI. Crec que aquest art també pot sortir dels patrons clàssics. Crec que amb l'art del pessebre també podem transmetre valors, idees, missatges... De fet l'art és això, no? una forma d'expressió.

M'agrada especialment que els residents a l'Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac, que per cert cada any fan el pessebre, (podem llegir la seva experiència pessebrista al llibre: Per Nadal el pessebre editat per CPL) hàgin volgut dedicar una pàgina de la seva revista a aquest diorama que volia fer-los protagonistes del meu Nadal de 2008.

dissabte, 26 de novembre del 2016

ANY 2006: Matança dels innocents, avui encara



Aquest pessebre el vaig concebre l'estiu del 2006 colpit per les notícies de la guerra d'Israel amb el Líban. El vaig fer pensant d'exposar-lo a la Biennal del pessebre Català de Vic del 2006, que s'havia de celebrar coincidint amb un congrés espanyol de pessebristes. Les "autoritats pessebrístiques competents", és a dir, alguns dirigents de la Federació Catalana de Pessebristes me'l van retirar de l'exposició. L'any 2008 -per tossut, jo- el vaig exposar a Vilanova i la Geltrú.


La figura principal la vaig modelar jo mateix, i les figures secundàries eren figures trencades entre les quals n'hi havia una que era un regal, especialment important per a mi, del meu amic Daniel Jordà. El paisatge estava format per cases enderrocades junt amb elements clàssics del pessebre com una palmera o unes muntanyes de suro. Al lateral hi havia un panell inspirat en Wharol, fet a partir d'una fotografia apareguda en premsa.

És un pessebre lleig, volgudament lleig. No és per ser admirat ni per quedar-se embadalit pels seus detalls. Probablement per a moltes persones semblarà impropi d'una exposició de pessebres. Però és un pessebre que malauradament fa uns anys estava d'actualitat i avui, mirant les notícies, veiem que encara és actualitat.

Encara hi ha Herodes i innocents que moren per la seva culpa. Israel, la terra de Jesús fa dos mil anys va patir una matança d'innocents. A Israel, com a tants d'altres indrets del món, continuen havent innocents que moren.

***

Alguns comentaris sobre el pessebre són: 


Lamentablement està de moda, lamentablement estarà de moda, i lamentablement, ulls que no veuen el que han de veure, vàren censurar un pessebre de primera. Mai he cregut en un pessebrime que en exclussiva sigui de flors violes i romaní, o de mel i mató, el pessebrisme amb missatge, tot i que sigui contundent, tot i que no ens agradi, és avui dia, imprescindible. D'intolerància però, tot i que diferent, arreu. (Antoni)

La imatge del teu pessebre censurat m'ha punyit com la imatge de primera plana d'avui a l'Avui. Felicitats per la iniciativa i malauradament no cal que el guardis, tenim Terra Santa per molt temps... (Galderich)

Estic totalment d'acord que el pessebre també ha de servir per fer reflexionar sobre el nostre món. Malauradament, tal i com van les coses, em sembla que el teu pessebre serà d'actualitat per uns quants anys més... (Ramon)

El pessebre és una expressió tendra de l'Encarnació del Fill de Déu. Si mai el pessebre només fos tendresa plàstica deixaria de ser expressió de l'Evangeli. La Bona Nova de Jesús que no opta pels petits, els pobres i els desheretats ja no és la Bona Nova de Jesús, ja no és Evangeli. (Pere Farriol Vinyes)

ANY 2004: Maria, compto amb tu


Volia parlar de l'anunciació a Maria des d'una òptica propera a les persones del nostre món. Vivim en la societat dels anuncis, i Maria va rebre un anunci particular. Havia de relacionar aquestes dues coses i vaig pensar en construir un espai urbà farcit de publicitat. Enmig de les tanques que anuncien la felicitat relacionada amb la compra de cotxes, amb la millora de la imatge personal, i un munt d'anuncis banals, un anunci lluminós s'encenia i s'apagava dient "Maria, compto amb tu". 

La casa de Maria era una petita casa de poble, d'aquelles que ja gairebé no es veuen, que estava ofegada per grans construccions modernes. Les figures de la Maria del Mar Hernández em van ajudar molt a donar un toc de tendresa enmig d'un escenari hostil, competitiu i consumista.

L'anunci de l'Àngel no és gens banal, és profund, canvia la vida de Maria i és la llavor de la Bona Notícia de Jesús.

divendres, 25 de novembre del 2016

ANY 2000: Naixement sota l'autopista


Aquest va ser el meu primer pessebre social. Ja feia temps que pensava en la possibilitat d'actualitzar la imatge del pessebre. L'any 2000, canvi de mil·lenni, era una bona ocasió per iniciar una nova etapa en el meu estil de fer el pessebre. Necessitava unes figures d'estètica actual i va ser l'Elisabet Garriga qui va interpretar clarament el que li vaig demanar.


Vaig ambientar el naixement sota el pont de l'autopista, en un espai que cada dia veia passant amb el tren, prop de Torre Baró. El text de Lluc (2,7) "no havien trobat cap lloc on hostatjar-se" va servir d'eix a l'hora d'imaginar l'escena. Aquell any, estava especialment sensibilitzat pel fenomen de les persones que no tenen sostre, gràcies al testimoni de l'Eduard Sala, un company de feina que treballava d'educador acompanyant persones que viuen al carrer.

Alguns companys del Grup Pessebrista de Castellar no acabaven de veure clar el que proposava fer, recordo una conversa en la que un em deia que allò no era un pessebre. Quan li vaig fer veure que ell estava representant el pessebre en un paisatge del segle XIX i jo estava representant el pessebre en un paisatge del segle XXI, crec que va adora-se'n d'una gran realitat, i és que el pessebre és molt versàtil.

Molta gent em va comentar el pessebre, alguns m'aturaven pel carrer i tot. Passats els anys encara hi ha qui em recorda com el va impressionar aquella escena.

L'any següent el vaig exposar a  l'exposició de Vilanova i la Geltrú, amb resultats similars d'acceptació.