dimecres, 30 de novembre de 2016

ANY 2010: HI ANAREN DE PRESSA


Vaig imaginar el naixement de Jesús al costat de casa. En els baixos d'un garatge. M'ho va inspirar la novela Nadó, de Ramon Surinyach, qui l'any 1933 situava en el seu barri la Bona Nova del naixement de Jesús. 

La voluntat d'apropar el relat del Naixement a la nostra realitat quotidiana és el que ha mogut els artistes de totes les èpoques a l'hora de representar el naixement de Jesús. Aquest misteri de l'encarnació de Déu, té la mes viva expressió en el pessebre, i especialment en el pessebre que vol ser una presència.

El pessebre, seguint el que ens ensenyà J.M. Garrut, no és una commemoració del Naixement, ni tan sols una representació. El pessebre és una presència. Fer present el Naixement enmig de la nostra societat. fer-lo present al menjador de casa, a l'aula de l'escola o on sigui. No podem caure en falsos rigorismes històrics a l'hora de pensar el pessebre. El pessebre és una expressió simbòlica d'uns relats (els evangelis de la infància) que ja de per si en son de simbòlics.

Vaig imaginar la frase de l'evangeli de Lluc on diu que els pastors hi anaren de pressa (Lc 2, 16). He posat una colla de veïns i veïnes anant a veure l'Infant. He volgut posar-hi el meu pare (que va morir uns mesos abans) i la meva mare, acompanyant-lo, com tantes vegades, amb la cadira de rodes.

Les figures són de l'Ester Font i la Laura Baldrich, tan adequades per la seva senzillesa i aire contemporani.

Cap comentari:

Publica un comentari